Què és el Qi?
Els xinesos de l’antiguitat van descriure amb el nom de Qi, a l’energia original que va desencadenar la creació. Abans d’això només existia el buit. La vacuïtat constituïa el tot, sense forma, sense distincions ni separació. En el moment de la creació el buit va ser dividit i polaritzat en dues energies oposades. Ambdues es contenien, es complementaven i es definien. Llavors el tot es va disgregar del no-res, el material es va revelar de l’immaterial, el dens del subtil, la llum de la foscor i la realitat va dibuixar el mapa de l’existència.
Els antics xinesos van observar que aquesta energia original, no sols havia fet sorgir del no-res el cel, la terra, els astres i el firmament, sinó també havia produït les circumstàncies adequades perquè la vida s’instaurés en el nostre planeta. El Qi estava a tot arreu, formava part de la naturalesa, alimentant-la i alimentant-se d’ella. L’energia potenciava el moviment de les estacions i aquestes, al seu torn, regulaven el Qi mantenint la vida del planeta en un cicle de constant regeneració. Així el Qi promovia el creixement i l’expansió de l’època primaveral, la plenitud i dispersió en l’estiu, la maduresa del final de l’estiu, la concentració i el recolliment a la tardor i la regeneració a l’hivern.
Igual que passava amb la naturalesa, el Qi també animava a l’ésser humà. Les mateixes forces que actuaven en l’exterior, també actuaven a l’interior de l’organisme. Les persones s’adaptaven als canvis d’estació, activant-se i expandint-se en els mesos estivals, recollint-se i recuperant-se en els mesos hivernals. Reaccionant davant la pluja, la humitat, el vent, la sequedat, el fred o la calor. L’energia de la naturalesa es fonia amb l’energia de la persona formant una sola unitat.
Els homes de l’antiguitat també van observar que aquest Qi creador de la vida no era un ens fix, inamovible, sinó que actuava a través de l’organisme. Entrava romania i sortia. Tampoc era quelcom visible, ni sòlid, sinó una substància incorpòria, dúctil, mal•leable, que es desplaçava i acumulava. Era tan subtil que es podia dirigir amb la voluntat, el moviment corporal o la respiració. Llavors van començar a experimentar amb aquesta energia, desenvolupant moviments per a desplaçar-la d’una manera determinada, concentrant-la i incrementant-la per a enfortir el cos, dirigint-la cap a on hi havia una deficiència, dispersant-la on hi havia una acumulació excessiva, ajudant-se amb la respiració i una determinada actitud. Aquests moviments van ser denominats exercicis energètics, QI GONG.
Traducció literal d’un fragment del llibre «QiGong Corazón del Tao», de Sifu Josep Muñoz Costas.
Qi Gong i la medicina tradicional xinesa
L’art del QIGONG, és probablement la branca més antiga de la medicina xinesa. Les primeres referències escrites daten de fa més de 4000 anys, durant el regnat del mític emperador Huang Di, que va governar sobre una agrupació de tribus, assentades en la conca del riu groc. Llavors ja realitzaven una espècie de dansa ritual, combinant respiracions i moviments que imitaven alguns animals salvatges, amb la finalitat de combatre malalties com el reumatisme, artrosi, mala circulació sanguínia o edemes causats per la gran concentració d’humitat d’aquella zona.
Huang Di va governar cap a l’any 2700 abans de la nostra era. Es diu que va estudiar alquímia i medicina. Va practicar exercicis de meditació, respiració, tècniques sexuals amb la finalitat de combinar les essències Yin Yang, per a transformar-les en energia espiritual. Els seus ensenyaments van ser recopilats en el segle III a C. en forma d’un gran llibre mèdic titulat «Huang Di Nei Jing» (Clàssic de medicina interna). En aquest llibre Huang Di parla de la importància de seguir les lleis naturals, acomodant-se als canvis cíclics de les estacions. Exposa una sèrie de mètodes per a conservar la salut, basats en exercicis físics i en tècniques de meditació, amb la finalitat d’aconseguir una gran longevitat.
Del llibre «Qi Gong Corazón del Tao» de Sifu Josep Muñoz Costas. El podeu adquirir fent click aquí.
Qi Gong i els tres tresors de la salut
La part més important de la pràctica del QI Gong, és la necessària harmonització o regulació dels tres tresors de la salut: JING (matèria, cos físic), QI (energia vital, respiració) i SHEN (ment, esperit).
Els tres tresors interaccionen alhora, com si es tractés de la interpretació d’una peça musical composta per a tres instruments. Per tant, si no es conrea o treballa de manera equilibrada algun dels tres tresors, l’energia vital es desequilibra i és més fàcil que aparegui la malaltia:
Regular el jing, el cos…amb moviments amplis que desenvolupen i reforcen les extremitats i el tronc, flexibilitzant els músculs, articulacions, tendons i lligaments, promovent un cos fort i vigorós.
Regular el qi, la respiració…movent el flux del Qi a través dels meridians interns amb la respiració adequada.
Regular el shen, la ment, els pensaments ,les emocions…cal estar presents i concentrats en la pràctica, enfortint la voluntat, la memòria, desenvolupant un esperit fort, nodrint el sistema nerviós central, la ment calmada, els pensaments i les emocions passen en un altre pla.
Executant els moviments del cos de forma relaxada, la respirant de manera fluida, constant i tranquil·la… finalment, la ment en calma i concentrada en el que estem practicant, conreant…només així es desbloquegen els canals per on circula l’energia vital, permetent que flueixi de manera correcta, arribant a tots els racons del cos físic.
Principis energètics
Segons el pensament xinès, no sols la natura, sinó qualsevol concepte es regeix per uns principis energètics fonamentals, que són els pilars en els quals se sustenta aquest pensament i el que ens ocupa, la medicina tradicional xina i el Qi Gong. Aquests principis energètics són: El principi de la polaritat YIN-YANG, i la TEORIA DELS 5 ELEMENTS.
El principi de polaritat Yin-Yang és un dels pilars de la filosofia oriental, l’origen de tot i qualsevol concepte pot explicar-se a través d’aquesta teoria. Diu que qualsevol cosa o fenomen en l’univers té dos aspectes oposats denominats Yin-Yang, tots dos en contradicció, però depenent l’un de l’altre per a estar en equilibri, com una moneda i les seves dues cares. Yin significa la part ombrejada de la muntanya (la foscor, el fred, el repòs, l’humit, l’immòbil, el descendent, etc.) i Yang la part assolellada de la mateixa (la llum, la calor, l’activitat, la sequedat, la mobilitat, l’ascens, etc.). El pensament taoista va adoptar el model de l’aigua i el foc com a símbols d’oposició. L’aigua (Yin) per la seva tendència natural a descendir, la profunditat, l’adaptabilitat…i el foc (Yang) per la seva tendència natural a l’ascensió, el moviment, la dispersió, la calor…
La medicina xinesa observa aquesta polaritat en el cos humà, sent, per exemple, la part alta del cos Yang, respecte a la baixa Yin. La part externa seria Yang (pell, músculs) respecte a la interna Yin, que correspondria als òrgans interns…el que està per damunt és Yang , respecte al que està per sota Yin. Cada òrgan, cada teixit, cada estructura del cos, així com totes les funcions orgàniques poden ser catalogades segons la relació Yin-Yang que ha d’estar en equilibri per a mantenir la salut. Si alguna d’aquestes forces està en excés o en manca, apareix el desequilibri i la malaltia.
El segon principi energètic i gran pilar en el qual s’assenteixi la medicina tradicional xina i el Qi Gong, és la Teoria dels 5 elements, que exposa els diferents estats del Qi, en el seu pas per les estacions, l’observació de les cinc matèries i la seva relació amb els cicles de la naturalesa: La fusta, que en cremar genera el foc i nodreix la terra amb les seves cendres; terra que forja en el seu interior els minerals i el metall, que atreu la humitat, a l’aigua, que, al seu torn, alimenta a la fusta…
Els antics xinesos van dotar a aquests cinc elements bàsics de característiques pròpies: fusta: creixement, flexibilitat, extensió; foc: calor expansió, moviment ascendent; terra: producció, transformació, transport; metall: reunió, contracció, restricció; aigua: humidificació, acumulació, descens.
Els cinc elements, van ser associats a una sèrie de factors ambientals, i també a l’organisme i les seves funcions, establint una sèrie de correspondències. Aquí deixo un breu exemple:
Així, segons la seva ressonància, la fusta està relacionada amb el fetge, el foc amb el Cor, la terra amb la melsa i el pàncrees, el metall amb els pulmons i l’aigua amb els ronyons; Així mateix, tenen la seva correspondència amb les estacions de l’any, constituint d’aquesta forma, un cicle energètic que lliga el funcionament corporal amb els cicles climàtics naturals.
A través d’una sèrie de canals subtils anomenats Meridians, els òrgans interns es relacionen entre si, transferint l’energia vital, el Qi, dels uns als altres. Llavors, si la circulació del Qi s’estanca en un òrgan i queda bloquejada, es produeix un desequilibri que fa que l’òrgan quedi afectat per estancament o per excés energètic. Aquest malfuncionament provoca un buit energètic en l’òrgan següent, en conseqüència, desequilibra als altres en el circuit i llavors és quan apareix la malaltia.
La medicina xinesa, també associa (com es veu en el quadre) una sèrie de respostes emocionals als cinc elements: Ira amb el fetge, alegria amb el cor, preocupació amb la melsa, tristesa amb pulmons i por amb ronyons. Si aquestes emocions, són molt intenses, o es mantenen en el temps, és quan es produeix el desequilibri, ja que aquests factors emocionals afecten la funció dels òrgans i a la circulació de l’energia vital, Qi, a través dels meridians.
Amb la pràctica del Qi Gong, ajudem a incrementar la circulació del Qi, de manera progressiva, activant meridians, òrgans i els diferents centres energètics de l’organisme.
@aymajordi